STSJ Cataluña 65/2016, 9 de Febrero de 2016
| Ponente | HECTOR GARCIA MORAGO |
| ECLI | ES:TSJCAT:2016:983 |
| Número de Recurso | 112/2014 |
| Procedimiento | RECURSO DE APELACIóN CONTRA SENTENC |
| Número de Resolución | 65/2016 |
| Fecha de Resolución | 9 de Febrero de 2016 |
| Emisor | Sala de lo Contencioso |
TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA
SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA
SECCIÓ TERCERA
Recurs d'apel lació núm 112/2014
Jutjat Contenciós Administratiu núm 12 de Barcelona
Procediment ordinari núm 186/2013-1A
Apel lant: AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA
Apel lat: CONFEDERACIÓ HIDROGRÀFICA DE L'EBRE
S E N T È N C I A núm 65/2016
Magistrats/ades:
IL LM. SR. MANUEL TÁBOAS BENTANACHS, President
IL LMA. SRA. ISABEL HERNÁNDEZ PASCUAL
IL LM. SR. HÉCTOR GARCÍA MORAGO
Barcelona, 9 de febrer de 2016
LA SALA CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA (SECCIÓ 3ª), en nom de S.M el Rei i de conformitat amb allò que disposa l' art 117.1 de la Constitució, ha pronunciat la SENTÈNCIA que segueix, a les actuacions del recurs d'apel lació núm 112/2014, interposat, com a apel lant, per L'AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA -representada i assistida per L'ADVOCACIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA-, essent l'apel lada la CONFEDERACIÓ HIDROGRÀFICA DE L'EBRE -representada i assistida per L'ADVOCACIA DE L'ESTAT-.
Ha actuat com a Magistrat ponent l'Il lm Sr HÉCTOR GARCÍA MORAGO, el qual expressa el parer de la Sala.
ANTECEDENTS DE FET
En el procediment ordinari núm 186/2013-1A, el Jutjat Contenciós Administratiu núm 12 de Barcelona dictà la Sentència núm 74, de 21 de març de 2014, en mèrits de la qual va ser estimada la demanda interposada per la CONFEDERACIÓ HIDROGRÀFICA DE L'EBRE contra L'AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA en matèria d'autorització d'abocament d'aigües residuals.
Disconforme amb el veredicte, la demandada interposà apel lació; i la demandant s'hi oposà en temps i forma.
Un cop elevades les actuacions a aquesta Sala, es va acordar formar-ne aquest rotlle d'apel lació i designar Magistrat ponent. I un cop verificats els tràmits processals pertinents s'assenyalà el dia 2 de febrer de 2016 per tal de votar i decidir. QUART.- En la tramitació d'aquest recurs d'apel lació han estat observades les prescripcions legals de rigor.
FONAMENTS DE DRET
En el procediment ordinari núm 186/2013-1A, el Jutjat Contenciós Administratiu núm 12 de Barcelona dictà la Sentència núm 74, de 21 de març de 2014, en mèrits de la qual va ser estimada la demanda interposada per la CONFEDERACIÓ HIDROGRÀFICA DE L'EBRE (CHE) contra L'AGÈNCIA CATALANA DE L'AIGUA (ACA) en matèria d'autorització d'abocament d'aigües residuals.
La Sentència d'instància declarà la nul litat de la Resolució de 15 de juny de 2013, adoptada per l'ACA a fi de revisar -com així es va fer- l'autorització concedida a L'IL LM CONSELL COMARCAL DE LA CERDANYA per a l'abocament al riu Segre (afluent de l'Ebre), d'aigües residuals procedents del municipi de LA MOLINA i tractades a l'EDAR del susdit terme municipal.
El Jutjat d'instància considerà que la Resolució administrativa impugnada es trobava afectada per un vici de manca de competència, en tractar-se d'un abocament d'aigües residuals amb incidència en una conca hidrogràfica estatal (a saber: la del riu Ebre).
En aquesta segona instància, la demandada i apel lant ACA ha sol licitat d'aquest Tribunal la revocació de la Sentència a quo i la consegüent desestimació del recurs contenciós administratiu, la qual cosa ha suscitat l'oposició de la CHE.
En allò que és interessa, ambdues parts no han fet més que reproduir davant d'aquest Tribunal els mateixos arguments (d'ordre essencialment competencial) esgrimits en primera instància. A banda d'afegir, l'Administració apel lant, retrets de manca de motivació i d'incongruència envers la Sentència impugnada. Retrets, aquests últims, que haurem de rebutjar d'entrada, perquè més enllà del contingut del pronunciament a quo, les Administracions enfrontades havien de ser perfectament conscients que la Sentència del Jutjat no pretenia altra cosa que donar per reproduïts els arguments (prou coneguts per les parts) que en ocasions anteriors ja havien fets seus els Jutjats i aquesta mateixa Sala per tal de rebutjar, amb tot luxe de detalls, recursos d'idèntiques característiques que el present. La qual cosa vol dir que el contingut del veredicte apel lat, o la seva major o menor exhaustivitat temàtica, no podien situar l'ACA en una posició d'indefensió material o real.
Com acabem d'apuntar, aquesta Sala i Secció ja te formada una convicció sòlida sobre la polèmica que ve enfrontant des de fa temps l'ACA i la CHE amb motius de les autoritzacions d'abocament d'aigües residuals amb incidència en la conca hidrogràfica de l'Ebre.
Aquest Tribunal -com bé saben les parts- ve sostenint des de fa temps que els títols competencials "d'aigües" i "medi ambient" es fan indestriables quan d'allò que es tracta és de controlar els "abocaments" susceptibles de perjudicar la qualitat de les aigües; amb una prevalença lògica del títol competencial "d'aigües", per ser, el "control dels abocaments", un element instrumental al servei d'una gestió òptima o eficaç del recurs natural. Gestió, aquesta, que el Tribunal Constitucional ha considerat indivisible a nivell de conca; la qual cosa no faria més que justificar que qui és competent per tal d'administrar l'aigua d'una determinada conca, ho sigui alhora per tal d'administrar els abocaments que de forma directa o mediata s'hi puguin produir; i que ho pugui fer per tal de garantir la correcta aplicació del seu propi subordinament jurídic. Tot això, sens perjudici d'altres actes d'intervenció complementaris, provinents d'altres Administracions amb competències i instruments normatius concurrents o confluents.
Un nombre considerable de les nostres Sentències definitives i fermes han deixat ben clara aquesta posició; per la qual cosa ens remetrem a alguna de les més representatives per tal de desestimar el vessant competencial de l'apel lació.
En l'anterior sentit, portarem a col lació els fonaments jurídics de la nostra Sentència núm 555, de 8 de juliol de 2015 (recurs 490/2011 ), que no reproduirem, atès que són prou coneguts per les parts.
I el mateix farem a propòsit de les nostres Sentències núm 795, de 23 de desembre de 2014 ( apel lació 208/2013 ) i núm 541, de 6 de juliol de 2015 ( apel lació 252/2012 ). Si més no tenint present que totes elles eren prou expressives de la doctrina constitucional sobre el particular que ara ens ocupa.
Certament, la STC 138/2010, de 16 de desembre, es pronuncià en els termes que segueixen: "4. El recurso también se dirige contra la letra g) del art. 144.1 EAC, que se refiere a la regulación y gestión de los vertidos efectuados en aguas interiores de Cataluña así como de los efectuados en las aguas superficiales y subterráneas que no pasen por otra Comunidad.
De entrada, debemos señalar que, de acuerdo con lo que declaramos en la STC 110/1998, de 21 de mayo (FJ 6), los vertidos deben encuadrarse en el título competencial "medio ambiente", lo que, por otra parte, verifica el precepto, cuyo título es "Medio ambiente, espacios naturales y meteorología", y al medio ambiente se refiere el apartado 1.
El propio Gobierno recurrente, que reconoce esta incardinación de los vertidos en el título competencial medio ambiente, afirma, en primer lugar, que, tratándose de una competencia compartida, la regulación que haga la Generalitat de Cataluña debe respetar las normas básicas dictadas por el Estado en la materia ex art. 149.1.23 CE .
La impugnación del precepto recurrido ha de ser desestimada. Ciertamente el precepto debe leerse en conjunción con el encabezamiento del artículo, el cual, en perfecta adecuación a lo establecido en el art. 149.1.23 CE, caracteriza el medio ambiente como una materia compartida y señala que corresponde a la Generalitat la competencia para el establecimiento de normas adicionales de protección.
El recurso alega, en segundo lugar, que la atribución a la Generalitat, dentro de su ámbito territorial, de la competencia ejecutiva sobre la intervención administrativa de los vertidos en las aguas superficiales y subterráneas -que incluyen los realizados en la cuenca del Ebro- es inconstitucional.
Si, como hemos dicho, el encuadramiento adecuado de la materia "vertidos" es el título de medio ambiente, nada impide que el Estatuto de Autonomía de Cataluña incorpore tal atribución, pues el art. 149.1.23 CE reserva al Estado la "legislación básica", pudiendo las Comunidades asumir competencias ejecutivas, como así se hace [ STC 149/1991, de 4 de julio, FFJJ 1 y 4 A)].
En consecuencia este motivo de impugnación debe rechazarse"
Extret del context general al qual ens trobem subordinats, una interpretació literal del fragment transcrit podria abonar la tesi que la Generalitat és competent per tal d'autoritzar fins i tot els abocaments en aigües pertanyents a conques supracomunitàries. Però el caràcter indestriable de les matèries "aigües" i "medi ambient", unida a la necessitat de trobar una exegesi adequada d'aquest pronunciament limitat de la STC 138/2010 - d'una exegesi que harmonitzi amb de la doctrina sobre la "indivisibilitat" de la gestió de les aigües supracomunitàries condensada a la posterior STC 30/2011, de 16 de mar ç-, ens haurà de conduir a interpretar l'incís de l'art 144.1.g) EAC (l'incís que diu que "En tot cas, dins del seu a`mbit territorial, correspon a la Generalitat la compete`ncia executiva sobre la intervencio# administrativa dels abocaments en les aigu#es supercials i subterra`nies.") en el sentit que aquesta intervenció autoritzatòria de la Generalitat, pel que fa als interessos de les conques estatals es podrà verificar envers les normes addicionals de protecció establertes per la pròpia Generalitat de Catalunya; però sense excloure la intervenció executiva i necessària de l'Estat a l'hora d'autoritzar, d'acord amb la seva pròpia normativa, tots els abocaments susceptibles de revertir en aigües de conques supracomunitàries. No debades, podrem comprovar més endavant com la normativa estatal sobre les aigües, conté un apartat...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba