Decret d'Establiments d'Allotjament Turístic de Catalunya (Decret 183/2010, de 23 de novembre)
| Publicado en | DOGC |
| Ámbito Territorial | Normativa de Cataluña |
| Rango | Decreto |
El Decret legislatiu 3/2010, de 5 d'octubre, d'adaptació de normes amb rang de llei a la Directiva 2006/123/CE, del Parlament i del Consell, de 12 de desembre de 2006, relativa als serveis del mercat interior, ha suposat una important modificació de la Llei 13/2002, de 21 de juny, de turisme de Catalunya, que comporta una reordenació del sector turístic i l'eliminació de barreres legals i administratives que dificultaven als prestadors de serveis turístics el desenvolupament de les seves activitats. Aquesta revisió ha d'afectar el mateix règim d'intervenció administrativa i també els requisits que la normativa exigeix per a la prestació dels diferents tipus de serveis turístics.
L'article 171 de l'Estatut d'autonomia, en els seus apartats a), c) i d), atribueix a la Generalitat, entre d'altres, competència exclusiva en l'ordenació, regulació i classificació d'empreses i establiments turístics així com en la regulació dels drets i deures específics de les persones usuàries i prestadores dels serveis turístics i dels mitjans alternatius de resolució de conflictes.
El Pla de mesures per a la facilitació de tràmits a l'activitat econòmica i empresarial i la simplificació administrativa, acordat pel Govern de la Generalitat en data 17 de juliol de 2007, es va concretar, pel que fa als establiments d'allotjament turístic, en el Decret 106/2008, de 6 de maig, de mesures per a l'eliminació de tràmits i la simplificació de procediments per facilitar l'activitat econòmica. Aquest decret preveu una sèrie de mesures de simplificació i racionalització dels requisits a presentar per a la seva inscripció o autorització turística. Entre les previstes, es determinava la preceptiva presentació davant l'Oficina de Gestió Empresarial de la Generalitat de Catalunya, per la persona titular de l'establiment, d'una declaració responsable, acompanyada de la documentació exigida normativament, entre aquesta, la llicència d'activitat o comunicació d'inici d'activitat municipal, a fi i efecte d'inscriure l'establiment d'allotjament turístic al Registre de Turisme de Catalunya (en endavant, RTC) i habilitar-ne, així, immediatament, el seu inici d'activitat.
La voluntat ferma per part de l'Administració turística de la Generalitat de Catalunya d'implementar processos administratius de legalització d'activitats basats en el model de finestreta única, determina la necessitat d'emprendre un nou pas endavant, a través d'aquest decret, en el procés de simplificació administrativa dels requeriments per a la legalització dels establiments d'allotjament turístic endegat pel Decret 106/2008, de 6 de maig i el Decret legislatiu 3/2010, de 5 d'octubre. La inscripció en l'RTC d'un establiment d'allotjament turístic o de les modificacions de l'activitat assenyalades a l'efecte, es realitza mitjançant la declaració responsable aportada en iniciar el tràmit de l'habilitació de l'activitat davant l'ajuntament o organisme competent o bé davant l'Oficina de Gestió Empresarial. Aquesta inscripció s'integra, doncs, en el procés de concessió de llicència o de comunicació d'inici de l'activitat, si escau, sense afegir noves càrregues a la persona titular de l'activitat, més enllà de les que preceptivament corresponen segons el règim d'intervenció administrativa aplicable, d'acord amb la resta de normativa sectorial i municipal.
En aquest context, i per tal de garantir l'eficàcia de la intervenció administrativa en els processos d'habilitació de l'inici d'activitat i control a posteriori de l'activitat, esdevé imprescindible la definició de mecanismes que garanteixin una adequada comunicació i col·laboració entre administracions, la municipal, a través dels corresponents ajuntaments, i la de la Generalitat de Catalunya, a través de l'Oficina de Gestió Empresarial i la direcció general competent en matèria de turisme. A aquests efectes, el decret preveu un sistema d'interrelació administrativa que culmina amb la utilització de plataformes digitals bidireccionals de comunicació administrativa.
Alhora, la finalitat que l'Administració pretén assolir no és altra que un adequat control dels establiments d'allotjament turístic, una òptima classificació de les modalitats de servei, un marc de competència lleial i la garantia de la defensa dels drets de les persones usuàries turístiques com a consumidores específiques mitjançant mecanismes d'inspecció i sanció eficaços i eficients.
La dispersió i, en alguns casos, obsolescència de la normativa aplicable entorn a establiments d'allotjament obliga a l'Administració turística catalana a iniciar un procés de racionalització, actualització i simplificació normativa. No debades, la necessitat d'endegar un procés de racionalització, sistematització i actualització de la normativa turística vigent a Catalunya és un mandat del mateix Pla estratègic de turisme de Catalunya 2005-2010 (en endavant, PETC), instrument de planificació governamental que determina la política turística del Govern de Catalunya i, per extensió, la del Departament competent en matèria de turisme, d'ençà de la seva aprovació. El Programa 9 del PETC exposa clarament que per tal de definir un marc normatiu més favorable a l'activitat turística i el seu desenvolupament coherent a la naturalesa de motor econòmic del país és necessària l'adaptació de les normatives referents a establiments d'allotjament turístic. La conclusió és clara, Catalunya té, en l'actualitat, un marc normatiu complex i insuficient per assolir els reptes de futur del sector.
Aquest decret té, finalment, la voluntat de formar part d'un procés de codificació de la normativa turística a Catalunya, per això s'estructura en dos títols. El títol I és una regulació transversal dels elements comuns que caracteritzen el servei d'allotjament turístic, amb independència dels seus grups i modalitats. Es tracta d'un tronc regulatori comú, on es determina la naturalesa dels serveis turístics d'allotjament, els mecanismes i garanties respecte de la seva comercialització, els sistemes i processos de control de l'activitat, així com els instruments de coordinació de les administracions a aquest efecte. El títol II, "part especial", determina en cadascun dels seus capítols la regulació tècnica específica que correspon a cada grup i modalitat d'allotjament turístic.
Cada títol s'estructura en capítols, seccions i articles. El decret incorpora deu disposicions addicionals, tres de transitòries, i una de derogatòria. Finalment, el decret adjunta dos annexos; el primer referent a requisits tècnics mínims dels establiments hotelers, exigibles en funció de cada categoria concreta, i el segon referent a barems de qualitat.
Per als establiments de càmping, la proposta suposa una modernització dels paràmetres de servei i dels requisits tècnics exigits per al seu funcionament i una millora de la sistemàtica d'intervenció administrativa preceptiva als efectes de la seva legalització. Així doncs, els establiments de càmping creixen en el percentatge admès per a albergs fixos i per a un nou concepte d'alberg, el semimòbil, sense que en cap cas es qüestioni l'element consubstancial de l'establiment de càmping, com és el reconeixement d'espai suficient per a albergs mòbils o espais lliures. Atesa l'especial complexitat de la gestió i prestació de serveis previstos en aquesta modalitat d'establiments d'allotjament turístic, així com de la relació dels seus usuaris entre si i amb el mateix establiment i el medi on s'insereix, la reglamentació del capítol III del títol II presenta una exhaustivitat específica que no precisen la resta de modalitats.
Respecte els establiments hotelers, la novetat més destacada és la introducció de paràmetres de qualitat del servei en la categorització dels establiments més enllà dels purament mètrics o quantitatius. Així doncs, s'introdueixen criteris de serveis de caire prestacional, mobiliari i equipaments de les habitacions, accés a serveis complementaris, serveis de restauració, serveis de telecomunicacions, etc. Així mateix s'introdueixen elements de flexibilitat en la rigidesa mètrica de les superfícies exigides per tal de facilitar la rehabilitació d'edificis, la conservació del patrimoni històric i artístic i una adequada adaptació a l'heterogeneïtat del producte en clau territorial.
Pel que fa als establiments d'apartaments turístics, l'entrada en vigor de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l'habitatge, va modificar un dels trets essencials d'aquesta figura, tal com la regulava la Llei 13/2002, de 21 de juny, de turisme de Catalunya, que era la seva condició d'habitatge, i per tant, el fet d'haver de disposar de cèdula d'habitabilitat. La Llei del dret a l'habitatge va establir una dicotomia entre habitatges d'una banda, i establiments d'allotjament turístic de l'altra; dicotomia que només permet una excepció...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba