SAP Lleida 264/2007, 19 de Julio de 2007
| Ponente | ALBERT MONTELL GARCIA |
| ECLI | ES:APL:2007:515 |
| Número de Recurso | 208/2007 |
| Número de Resolución | 264/2007 |
| Fecha de Resolución | 19 de Julio de 2007 |
| Emisor | Audiencia Provincial - Lleida, Sección 2ª |
AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE LLEIDA
Secció segona
Rotlle núm. 208/2007
Procediment ordinari núm. 276/2006
Jutjat Primera Instància 1 Solsona
SENTÈNCIA núm. 264/2007
President/a:
SR. ALBERT GUILANYA FOIX
Magistrats/ades :
SR. ALBERT MONTELL GARCIA
SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA
Lleida, dinou de juliol de dos mil set
La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau
d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 276/2006, del Jutjat Primera Instància 1 Solsona, en virtut del recurs
interposat per la part actora COPAGA, SOCIEDAD COOPERATIVA CATALANA LIMITADA i per la part demandada CAL
CISTELLER, SOCIEDAD DE RESPONSABILIDAD LIMITADA UNIPERSONAL, representat/da pel procurador/a MONICA
ARENAS MOR I MªJOSÉ ALTISENT CAMARASA, respectivament, i assistit/da pel/per la lletrat/da Jose Mª Moragues Serna i
Ramon Roqueta Egea, respectivament, contra sentència de data cinc de gener de dos mil set dictada en el procediment
esmentat, rotlle de sala núm. 208/2007. Ambdues parts es van oposar a l'apel·lació de contrari. És ponent d'aquesta resolució el
magistrat Sr. ALBERT MONTELL GARCIA.
ANTECEDENTS DE FET
La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data cinc de gener de dos mil set, és la següent: "DECISIÓ.-Que estimant parcialment la demanda interposdada per COPAGA SCCL he de condemnar i condemno a CAL CISTELLER a pagar-li la quantitat de DOTZE MIL CINC-CENTS CINC EUROS AMB DOS CÈNTIMS, més l'interes legal des de la interpel·lació judicial, sense fer especial pronunciament en costes. [...]"
Contra l'anterior sentència, les respectives representacions processals de COPAGA, Sociedad Cooperativa Catalana Limitada i de CAL CISTELLER, Sociedad de Responsabilidad Limitada Unipersonal va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.
La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 19 de juliol de 2007 per a la votació i decisió.
En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.
FONAMENTS DE DRET
La sentència de primera instància estima parcialment la demanda interposada i condemna la societat demandada a pagar a la cooperativa demandant la quantitat de 12.505,02 €. Contra la mateixa interposen recurs d'apel·lació totes dues parts litigants, per la qual cosa caldrà examinar-los i resoldre'ls per separat. Començant pel recurs plantejat per COPAGA, s'adreça a atacar el pronunciament desestimatori de la seva principal pretensió de condemna, en virtut de la qual demana que la demandada li pagui la quantitat de 147.564,79 € pel concepte d'IVA meritat arran de l'escriptura pública de compravenda i subrogació hipotecària subscrit entre totes dues parts litigants el dia 28-6-01, en la qual encara que la venedora confessava haver-lo percebut de la compradora, en canvi, afirma COPAGA que no va ser així, tot i que ella mateixa va procedir a efectuar el seu ingrés a l'AET. El recurs es basa en considerar que la sentència dictada incorre en una infracció de l' art. 217 de la LEC i de les normes reguladores de la càrrega de la prova, així com també considera que s'ha comés una errònia valoració de la prova practicada per part de la Sra. Jutge de primera instància, en virtut de la qual ha considerat com a provat el pagament de l'import de l'IVA. Entén la venedora apel·lant que s'ha comès una infracció de l' art. 217.6 de la LEC, atès que el comprador no ha justificat el desplaçament patrimonial de la quantitat reclamada.
Plantejats així els termes del debat, i pel que fa al valor probatori de la declaració que es realitza a l'escriptura pública de compravenda, consistent en que "la part venedora confessa haver rebut de la compradora" la quantitat de 147.564,79 € en concepte d'IVA, convé recordar que ha declarat reiteradament el Tribunal Suprem (sentències de 30 d'octubre de 1998, 12 de juliol de 1999, 26 de gener de 2001, 4 de febrer de 2002, entre altres), que la fe pública notarial només acredita el fet que motiva l'atorgament de l'escriptura pública, la seva data i que els seus atorgants han realitzat determinades manifestacions davant el notari, però no constitueix prova de la certesa o veritat intrínseca d'aquestes declaracions, que poden ser desvirtuades mitjançant prova en contrari. Per altra banda, constitueix doctrina uniforme i consolidada que el pagament (fet positiu), com a causa d'extinció de les obligacions, ha de ser provat pel deutor que afirma haver-lo efectuat, tal i com estableix l' art. 217.3 de la LEC (sentències del Tribunal Suprem de 24 de maig de 2000 i 12 de novembre de 2003, entre altres). Quan el creditor nega la realitat del pagament, no és ell qui ha de demostrar el no pagament, atès que al constituir un fet negatiu, li és pràcticament impossible o molt difícil la seva prova (tradicionalment anomenat "probatio diabolica"), fins el punt que se'l col·locaria en una evident situació d'indefensió. Per això, el Tribunal Constitucional ja diu a les seves sentències 98/87 i 14/92, que els Tribunals no poden exigir a cap de les parts d'un procés una prova impossible o diabòlica, si no poden justificar processalment els seus drets i interessos legítims a través de l'exercici dels mitjans de prova pertinents per a la seva defensa, atès que en cas contrari se'ls causaria indefensió prohibida per l' art. 24.1 de la Constitució. D'aquesta forma, els fets que són positius per a una part litigant (aquí el lliurament de l'import de l'IVA de la compradora a la venedora), projecten sobre ella la càrrega de la prova, atès que és aquesta qui té en el seu domini les possibilitats per a provar-lo (sentències del Tribunal Suprem de 3 de juny i 5 de novembre de 1993 i de 12 de desembre de 1994). Es cert també que les normes sobre distribució de la càrrega de la prova no poden obeir a principis inflexibles, sinó que s'han d'adequar a la naturalesa dels fets que hagin estat afirmats o negats pels litigants i als principis d'elaboració jurisprudencial referents a la facilitat probatòria i de proximitat a la font de la prova, positivitzats ara al darrer apartat de l' art. 217 de la LEC, quan diu que per a l'aplicació del que disposen els apartats anteriors d'aquest article, el tribunal ha de tenir present la disponibilitat i la facilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del litigi (sentències del Tribunal Suprem de 9 de febrer de 1994, 30 de juliol de 1990, i 17 d'octubre de 2002). Diu el Tribunal Constitucional a la sentència 227/91, que quan les fonts de la prova estan en poder d'una de les parts litigants, l'obligació constitucional de col·laborar amb els Tribunals en el curs del procés ( art. 118 de la CE ), comporta que és aquesta part qui té l'obligació d'aportar les dades requerides a fi que l'òrgan judicial pugui descobrir la veritat. Així, diu la ja esmentada STS de 4-2-02 que: "Uno de los instrumentos para aquella finalidad es la averiguación de si el precio que se dice recibido por el vendedor se pagó, no bastando en modo alguno el reconocimiento de su recepción cuando ésta es negada. Ante este hecho negativo, nada impide a la parte compradora demostrar el hecho positivo en contrario, o sea, la entrega. Es una prueba que está a su alcance, no así para el vendedor la negativa de no haberlo recibido. Esta Sala ha declarado reiteradamente que la fe notarial hace prueba, mientras no se ataque por falsedad, de que los otorgantes de la escritura pública hicieron las manifestaciones que constan en el documento, pero no de que ellas correspondan a la verdad", i afegeix la STS de 24-9-03 que: "la manifestación hecha en los contratos sobre la entrega del precio no acredita su veracidad por lo que, incluso cuando se trata de contratos documentados en escritura pública, tiene declarado esta Sala que incumbe al demandado la prueba de la...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba